S’admet que cada dia moren en el món 6.300 persones per accidents i malalties professionals. Són més de 2,3 milions de persones a l’any i es produeixen 337 milions de baixes laborals.
El VI Fòrum ISTAS de salut laboral, dedicat en aquesta ocasió a la prevenció del risc químic, que es va realitzar a Sevilla va informar que més de 4.000 treballadors moren per exposició a productes químics i 33.000 emmalalteixen per la mateixa raó a Espanya (1).
Enfront de les més de 100.000 substàncies químiques que s’utilitzen en les empreses, menys de 1.000 conten amb valors límits d’exposició. I això sense tenir en compte que els “valors límit” són en realitat dosis admissibles perquè la indústria seguisca funcionant. El 84% de les persones que pateixen càncer han estat exposades a substàncies cancerígenes segons estudis realitzats a França per Annie Thébaud .
Però els càncers mediambientals i especialment els laborals, segueixen sent ocultats en benefici d’aquells provocats suposadament per factors individuals: genètica, dieta, actitud psicològica, estrès, tabac, etc. S’admet que cada dia moren en el món 6.300 persones per accidents i malalties professionals. Són més de 2,3 milions de persones a l’any i es produeixen 337 milions de baixes laborals.
En la UE moren a l’any 167.000 persones pel treball. Em permet posar molt en dubte aquestes xifres que dóna Juan Somavia, director general de l’Oficina Internacional del Treball (OIT). El motiu és molt senzill. Perquè els efectes dels accidents i malalties professionals es minimitzen i s’oculten. L’exemple de l’amiant és representatiu, per no parlar de la contaminació per baixes dosis de radioactivitat que ni tan sols es reconeix que siga perillosa. Una situació particularment injusta és la falta de reconeixement dels danys derivats del treball. L’exemple dels càncers d’origen laboral és particularment significatiu. En Espanya, els anys que més es notifiquen i registren són un o dos, encara que hi ha anys que no es registra cap (a Itàlia, en 2008, van anar 1. 750 reconeguts) Caldria concloure que els treballadors espanyols són més resistents al càncer?.
Juan Somavia prossegueix comparant “el cost econòmic que comporta la pèrdua en dies de treball, tractament mèdic i prestacions abonades en efectiu ascendeix cada any al 4% del PIB mundial”(2). Comparar el cost econòmic dels accidents laborals amb el PIB és una estupidesa majúscula ja que aqueix cost està inclòs en el PIB. Quants més accidents de treball, més despeses en reparacions, assistència sanitària, proves diagnòstiques cares, medicaments, funerària industrial, etc. i tots aquestes despeses se sumen en el PIB. D’aquesta forma quants mes accidents de treball o altres faig més augmenta el PIB. Seguir considerant el PIB com un indicador de desenvolupament i de benestar és un disbarat. A més segons la OIT, que es basa en estudis realitzats en la UE i en altres països “desenvolupats”, se’ns pretén convèncer que l’estrès és «un factor que provoca entre el 50% i 60% dels dies laborals perduts». Una forma perfecta de desviar l’atenció dels treballadors de les autèntiques causes que els emmalalteixen amb la coartada de sempre; atribuir els problemes mediambientals a problemes individuals.
1. Fernando Rodrigo Cencillo. Más de 4.000 treballadors moren a l’any i 33.000 emmalalteixen per exposició a productes químics. Daphnia . http://www.daphnia.és/articule.asp?idarticulo=995
2. Juanjo Basterra | Bilbo. Dia Internacional de la Seguretat i la Salut en el Treball la salut laboral es cobra 167.000 vides a l’any en la UE – Dissabte.1ro de maig de 2010 – GARA
